Sé que no és de rabiosa actualitat a nivell internacional, ni a Catalunya, ni tampoc Girona, però sí ho és per als meus i per a mi. Me’n vaig a Angola com a cooperant. Després de dos mesos d’estira i arronssa per aconseguir una carta d’invitació per part del Ministeri de Cultura de la república ho he aconseguit. Bé, no del tot, perquè tot just he aconseguit reunir els papers per aconseguir el visat, que l’ha de certificar l’embaixada angolenya a Madrid.
Anar actualment a Angola és molt difícil. Aquest país que limita amb el Congo va acabar el 2002 amb quaranta anys de guerra. Primer la de la independència portuguesa i després una de civil que ha durat 27 anys. Poques informacions ens n’arriben més enllà de la riquesa de recursos que genera el país. D’ençà de la fi de la guerra Angola s’ha convetit en una font “inesgotable” de materies primes. La seva economia creix aproximadament el 30% l’any, ja supera a Nigèria en exportació de cru i és el quart país que genera més diamants.
El petroli i les pedres precioses se sumen a un govern corrupte que porta al poder des de fa 32 anys i un estat que, malgrat no es declari comunista, continua amb les fermes aliances amb Cuba, Rússia i Xina. Luanda, la capial del país és un amalgama de contrastos. Enguany les comunicacions estan millorant gràcies a que l’any vinent s’hi disputarà la Copa Àfrica. Tot i això, està prohibit fer fotos de la capital, si un policia ho veu, la càmera queda requistada sense argumentació.
Jo estaré a Malanje, una de les capitals de província. Treballaré en un projecte encarregat de la promoció de la dona a través de la producció de pa. Si voleu tenir-ne més informació, contacteu amb mi el setembre, quan espero tornar en perfectes condicions.
