S’acaba un curs

Última setmana. Ja tenim polit el primer curs de periodisme i també s’acaba el seminari d’anàlisi d’actualitat i, en conseqüència, aquest bloc. He intentat presentar retalls d’anàlisi de la tasca periodística i també de l’actualitat, tal i com indica el nom de l’assignatura.

Ha presidit de taló de fons a les entrades una vinyeta de la Mafalda transformada per mi on pronostica una “gripe general” al món. I és que obríem el trimestre amb l’esclat del virus de la grip porcina a Mèxic. Dos mesos més tard hi ha pocs ecos del que realment està causant la malaltia, prova més de la força dels mitjans de comunicaci. Ja que la grip A continau a l’escala de pandèmia de la OMS.

Obria amb el teatre de Berlusconi, molt abans que sortissin les fotos a la villa del “Papi” a Sicília. Continuava amb el debat de les pensions, amb algunes curiositats, polèmiques a ensenyament i entorn Zapatero, el record a la mort del poeta uruguaià Mario Benedetti, el cas dels detinguts complint amb la llei antiterrorista… Em vaig aturar a alarmar del populisme de La Vanguardia i de la dificultat de tractar temes que impliquen la polèmica de la immigració com a periodista.

Durant aquest trimestre Obama “s’ha reconciliat” amb l’Islam i el govern ha acceptat que la sardana es converteixi en la Dansa Nacional de Catalunya. També s’ha hagut de dissoldre el claustre de la UPF, el bícing ha ocupat portades i he estat molt enfeinada preparant tots els tràmits per anar a Angola.

Han passat moltes coses més però aquesta ha estat una cullerada a la sopa del Tatilautca, l’actualitat vista des del punt de vista de Mariona Ferrer i Fornells.

Bon estiu!

El bicing serveix per a fer estudis

Dues estacions de bícing davant de Sants amb almenys més de 20 biciletes ancorades: cap funcionava (13/05/09. Font: elaboració pròpia)

A principis de maig es refeia la polèmica entorn del Bícing. Va ser fruit de l’estudi que va presentar el RAC on es mostrava que només una de cada quatre bicicletes funcionava correctament. Doncs bé, aquest diumenge el Periódico avançava un estudi sobre movilitat que s’ha fet a Barcelona gràcies als fluxes de la gent amb el bícing. És graciós que es presenti com a novedós, justament perquè si la consultoria encarregada de les bicicletes públiques hagués fet bé la feina, aquest estudi ja hauria d’existir, i així no hauríem de fer més d’un quilòmetre per ancorar la bicicleta o trobar-ne una en condicions.

Me’n vaig a Angola

Sé que no és de rabiosa actualitat a nivell internacional, ni a Catalunya, ni tampoc Girona, però sí ho és per als meus i per a mi. Me’n vaig a Angola com a cooperant. Després de dos mesos d’estira i arronssa per aconseguir una carta d’invitació per part del Ministeri de Cultura de la república ho he aconseguit. Bé, no del tot, perquè tot just he aconseguit reunir els papers per aconseguir el visat, que l’ha de certificar l’embaixada angolenya a Madrid.

Anar actualment a Angola és molt difícil. Aquest país que limita amb el Congo va acabar el 2002 amb quaranta anys de guerra. Primer la de la independència portuguesa i després una de civil que ha durat 27 anys. Poques informacions ens n’arriben més enllà de la riquesa de recursos que genera el país. D’ençà de la fi de la guerra Angola s’ha convetit en una font “inesgotable” de materies primes. La seva economia creix aproximadament el 30% l’any, ja supera a Nigèria en exportació de cru i és el quart país que genera més diamants.

El petroli i les pedres precioses se sumen a un govern corrupte que porta al poder des de fa 32 anys i un estat que, malgrat no es declari comunista, continua amb les fermes aliances amb Cuba, Rússia i Xina. Luanda, la capial del país és un amalgama de contrastos. Enguany les comunicacions estan millorant gràcies a que l’any vinent s’hi disputarà la Copa Àfrica. Tot i això, està prohibit fer fotos de la capital, si un policia ho veu, la càmera queda requistada sense argumentació.

Jo estaré a Malanje, una de les capitals de província. Treballaré en un projecte encarregat de la promoció de la dona a través de la producció de pa. Si voleu tenir-ne més informació, contacteu amb mi el setembre, quan espero tornar en perfectes condicions.

Radiografia de la sardana

Adjunto un article reciclat sobre l’estat actual de la sardana. Per a més informació també podeu visitar la web que hem creat sobre el tema a l’assignatura Taller i Redacció d’Internet:

A principis de maig el Govern de la Generalitat va encarregar al Departament de Cultura que convertís la sardana, jurídicament, en la dansa nacional de Catalunya. Aquest tràmit es pot interpretar de dues maneres. Primerament, que sigui un intent desesperat per part de les institucions de preservar una tradició que cada cop mou una població més envellida a les places. O bé, segona, que sigui un impuls burocràtic que serveixi per difondre-la i unir esforços per rejovenir-la.

El cas és que tota institucionalització d’una tradició pot entendre’s com a imposició. Així els sardanistes consideren que prefereixen una dansa viva que no pas que, per via d’un decret, es museïtzi. Però premien l’esforç del Govern de mantenir una tradició catalana.

Tot i això, quan neix la sardana? Els historiadors més joves volen trencar mites i recordar que és una dansa que no té més de dos segles d’existència, tal i com la coneixem avui. Que va néixer com a ball de moda unit a les idees més liberals, però que amb el pas de la restauració el catalanisme de dretes, poc a poc, se’l va anar apropiant, convertint-se així amb una dansa més hieràtica inclosa en un nou folklore català.

El cas és que els recents estudis recorden que la sardana no neix com a dansa nacional de Catalunya, sinó que la necessitat de reivindicar una història i trets comuns catalans l’han convertida en un símbol d’identitat. I que Pep Ventura, un dels pares de la sardana, no es considerava nacionalista, ni  molt menys, independentista.

De la Declaració Balfour a avui

Adjunto un article reciclat sobre un aspecte de la història d’Israel, la Declaració Balfour, tot relacionant-lo amb el discurs d’Obama a El Caire el passat dia 4 i el de Netanyahu ahir a Israel:

El president dels Estats Units va difondre una nova línia política de tracte amb l’Orient Mitjà el passat 4 de juny a la universitat d’Al-Azhar del Caire. Durant aquest discurs Barack Obama no podia ometre els temes d’Israel i Palestina, Al Qaeda i Iran. Tres assumptes on està profundament involucrat.

En el moment de fer un anàlisi sobre el problema jueu i palestí, Obama va revelar un pensament que s’aparta dels cànons tradicionals i que pot haver incomodat aquells que ho neguen: “El poble jueu va ser perseguit durant segles a tot el món i l’antisemitisme europeu va culminar en un holocaust sense precedents”. El president dels Estats Units va aclarir en poques paraules que la concepció fanàtica i racista que va alimentar el nazisme no és atribuïble només a Adolf Hitler, sinó un producte de la cultura de dominació europea que ha necessitat el racisme per justificar la seva història.

L’antisemitisme europeu i la intenció de prescindir dels jueus d’una manera poc cruenta van alimentar la idea de crear una “Llar Nacional” ja a finals del XIX, quan els corrents sionistes als Estats Units i a Europa van agafar més volada. Aquesta idea es va materialitzar en forma de declaració setze anys abans que s’assassinessin sis milions de jueus a Alemanya.

L’any 1917, en plena Primera Guerra Mundial, el ministre d’afers exteriors britànic, James Balfour, enviava una carta a la Federació Sionista. En ella s’establia que el Consell de Ministres donava suport als plans de crear una “Llar Nacional” a Palestina sempre i quan no destorbessin els drets de les comunitats existents a la zona. Aquesta carta, coneguda com a Declaració Balfour albergava les esperances que la comunitat jueva incidís en el govern dels Estats Units perquè participés a la Gran Guerra.

Aquesta carta va ser el primer pas d’un estat israelià on aleshores ja hi vivien milers de jueus que arribaren des de finals del segle XIX. És a dir, les primeres colonitzacions a Palestina va ser molt abans que l’Holocaust. Tal i com Obama va fer obrir els ulls a la comunitat internacional en el seu discurs pel que fa l’inici de l’antisemitisme a Europa, també cal contemplar que la colonització jueva a Palestina va ser abans que la shoa.

La Declaració Balfour es va materialitzar el 1947, quan els colons israelians es van convertir en ciutadans d’un estat reconegut per la comunitat internacional. El govern dels Estats Units ha vetllat sempre pels interessos d’aquest estat. Fins ara. Barack Obama anuncia per primera vegada la solució dels dos estats mentre que el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu respon al seu discurs assumint que no hi haurà pau si és que no s’imposa. El conflicte porta molts anys i si Obama no defensa ara un estat palestí nou dins la comunitat internacional de la mateixa manera que els seus predecessors ho van fer per Israel en el seu moment, el seu discurs no es podrà recordar com una fita històrica com la Declaració Balfour. Perquè a diferència del 1917, ara cap dels dos enfrontats te intenció de desatansar la corda.

Saboteig del claustre

Vaig escriure l’entrada d’ahir poques hores que mig centenar de membres del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) invaïssin els claustre protestant per “la tupinada” que hi tenia lloc. Denunciaven que s’havien censurat les mocions perquè el rector no volia justificar-les ni portar-les a votació al claustre. Van penjar cartells i es van quedar a al sala. Els estudiants del SEPC i de l’Associació d’Estudiants Progressistes (AEP) es van negar a continuar amb la sessió ordinària, així que el claustre va acabar sense poder portar-se a terme completament. Les decisions es prendran a posteriori amb el vicerectorat que n’exerceixi la competència. queden així, de nou a l’aire, les protestes dels estudiants que no formen part d’aquest conjunt més radical.

Les mocions no s’han pogut votar, malgrat això la informació que ofereix la UPF és que no hi ha gairebé cap tensió a la universitat. La informació que apareix a la web es titula “El claustre aprova l’informe del rector” i les protestes queden arraconades a les últimes sis línies de la notícia.

Claustre ordinari a la UPF

Avui té lloc el claustre ordinari a la Universitat Pompeu Fabra. Pot semblar una futilesa, però és en aquestes reunions on es pot escollir si algun membre de la reialesa pot visitar la universitat com a tal o no, per exemple. Això és el que va passar l’any passat, quan una moció del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) va convertir la UPF en un espai lliure de monarquia, després que una majoria hi votés a favor. Tot i així sembla que la democràcia tingui excepcions i el rector va trobar la manera de saltar-se aquesta decisió del conjunt de la universitat. També es va aprovar que l’edifici d’investigació al costat del Campus de la Ciutadella canviés el nom d’edifici Wellington per al d’una dona que destaqués per la seva trajectòria. Els estudiants havien de presentar propostes que s’escollirien per sufragi universitari. No s’han fet aquests processos i ara es diu, perquè sí, edifici Mercè Rodoreda.

En definitiva, les mocions no es porten a port al claustre. En una reunió que es fa insostenible per la seva llargària, s’acaba dient que les mocions que no s’han presentat s’estudiaran i es resoldran. Això no es fa, perquè no interessa que es faci.

No vull desacreditar tot el que fa aquesta universitat, però la Pompeu Fabra juga molt brut en la participació lliure i democràtica del claustre.  A tall d’exemple, va enviar la convocatòria als claustrals in extremis, per correu urgent i malgastant dos sobres enormes per enviar només dos fulls. Un cost afegit a la universitat que potser no és tan alt com que surtis davant de tots els mitjans de comunicació proclamant un espai lliure de monarquia.

L’altra jornada de simulació

Ahir no vaig compartir amb la majoria d’estudiants de primer de periodisme de la Universitat Pompeu Fabra les jornades de simulació que organitzen els estudis. Es tractava de cobrir, a través dels diferents mitjans (premsa, digital, ràdio i televisió) el desenvolupament de la jornada electoral.

El cas és que els diumenges, com bé sabreu, treballo a la redacció del Diari de Girona. Doncs bé, ahir érem menys plantilla perquè n’hi havia uns quants que se n’encarregaven de fer l’especial de les eleccions europees. Degut a això em va tocar fer la plana d’economia, la de Catalunya i les dues d’Espanya-Internacional.

No vull desmerèixer el treball periodístic, però en un diari de premsa comarcal, aquestes seccions, un diumenge, no aporten gaire valor a la tasca de recerca. Així que la feina més important és saber prémer a “Búsquedas” del Redactor (el programa en xarxa on pengem les planes) les seccions de Catalunya, Nacional i Economia. Seleccionar les notícies, jerarquitzar amb el redactor en cap, maquetar, baixar, traduir, escollir titular i subtítol, copiar i enganxar.

El cas és que ahir va ser una mica més difícil la feina. Totes les agències de notícies, inclosos els grans mitjans en les seves webs informatives, només tenien informacions sobre unes eleccions europees amb molt poca participació i on s’ha vist reforçada la dreta.

El resultat, poca informació i diluïda:

– Economia: informacions sobre eros i indemnitzacions a Catalunya facilitades per l’UGT.

-Catalunya: notícies distribuïdes pels mossos d’esquadra mitificant el seu treball. Desarticulació de bandes d’atracadors i de falsificadors.

– Espanya: per fi han enxampat al cap del grup que va atracar a José Luis Moreno!

– Internacional: Obama visita en família París, troben cadàvers de l’avió d’Air France accidentat prop de les costes de Brasil, Berlusconilàndia, eleccions al Líban i soldats paquistanís mort.

Res que mereixi massa la pena… Perquè ahir les agències de notícies tenien altra feina. Per molt que en parlem malament i considerem que els seu control de la informació fos passat, si seguim amb aquests mètodes, on trobarem un espai per saber allò que no els interessi que sabem? Ah, sí, podria ser, amb una altra rutina de treball que potser no digués “rutina”. Però com puc jo sola fer quatre planes d’un diari en cinc hores si no és amb aquest mètode?

Beneïda feina!

Un nou conflicte xenòfob a Girona

Mariona i el primer contacte amb la professió de periodista

Dissabte passat teníem dinar familiar. El meu oncle em va presentar un paper que es va trobar de bon matí per tot el barri. Plegat de comentaris xenòfobs incitava als veïns a movilitzar-se contra una mesquita que ha demanat la llicència per obrir-se a prop.

El diumenge vaig informar-me més i vaig escriure una notícia titulada Empaperen un barri de Girona per aturar una mesquita (títol que jo no vaig posar perquè els redactors en cap sempre ens els canvien, “encara sóc jove per sintetitzar idees i projectar-les adequadament”, al Diari de Girona.

Sabia que seria una notícia polèmica i que em trobaria molts comentaris a la web. Però no m’esperava una reacció d’aquestes característiques: fins al moment, 129 comentaris, i així es converteix en la notícia més llegida del diari provincial. Estic contenta del què vaig escriure, una altra cosa són les conseqüències que això hagi portat.

És la primer vegada que em trobo en una situació similar. Tots els comentaris són molt xenòfobs, i jo no volia desencadenar una reacció d’aquestes característiques. El que posa de manifest la reacció dels lectors és, primer, que hi ha un conflicte molt intern i obert a Girona i Salt (com a tot arreu) pel que fa a la immigració magribina; segona, la gent és molt ignorant i inculte; i tercera i última, necessitem una bona dosi de tolerància.

Mario Benedetti

Acompáñenme a entrar en el paréntesis

que alguien abrió cuando parió mi madre

y permanece aún en los otroras

y en los ahora y en los puede ser

lo llaman vida si no tiene herrumbre

yo manejo el deseo con mis riendas

mientras trato de construir un río

en sus nubes los pájaros se esconden

no es posible viajar bajo sus alas

lo mejor es abrir el corazón

y llenar el paréntesis con sueños

los pájaros escapan como amores

y como amores vuelven a encontrarnos

son sencillos como las soledades

y repetidos como los insomnios

busco mis cómplices en la frontera

que media entre tu piel y mi pellejo

me orento hacia el amor sin heroísmo

sin esperanzas pero con memoria

por ahora el paréntesis prosigue

abierto y taciturno como un túnel.

Paréntesis (Montevideo, 2008)